L'escalada

Vaig començar a escalar farà uns 10 mesos i des de llavors la meva vida ha canviat molt. L'escalada et dóna uns valors i una manera de veure les coses que ja no pots deixar anar. T'absorveix, t'atrapa, et captiva i no et solta... Són les ganes d'avançar, d'evolucionar, de superar-se amb petits passos.
El primer dia que em vaig posar uns peus de gat vaig pensar que no podria soportar el mal que em feien, em vaig apropar a la paret i me la vaig mirar mil cops abans de tocar la roca. Quan finalment em vaig decidir a intentar-ho al meva primera frase va ser:
-Jo aquí no m'aguanto ni de conya!
i 3 intents desprès ja era dalt de la via a la zona de bloc de la Llacuna.
T'en adones que si que pots, que si ho vas intentant ho aconsegueixes i evoluciones. Que cada dia pots un pas més i la satisfacció es immensa..
Un altre repte va ser posar-me a fer esportiva, ja que amb el bloc l'alçada no es massa, però en esportiva ja comença a jugar un factor important.. Confiar amb els peus, amb les mans, amb que si que pots i amb qui t'assegura ara son coses que em surten soles, però llavors s'em feia molt complicat. Amb poc temps vaig evolucionar molt, vaig agafar molta força en comparació amb la que tenia fins ara als braços. El mal de les mans, el mal dels peus, la por a mitja via es compensen amb la satisfacció enorme que tens en superar-te i encadenar una via o fer aquell pas que no et sortia.. 
La meva ment quan estic a la paret només està amb els passos que em queden per endavant, no hi ha problemes, preocupacións ni mal de cap, es queden tots a peu de via... És una desconexió total.
Un dels objectius cuan vaig començar a escalar era poder pujar al Cavall Bernat, l'agulla més emblemàtica de Montserrat i ho vaig poder fer. Si mes no la via per on la vaig fer no em va agradar massa, ser allí dalt es increíble... No tothom pot pujar al Cavall Bernat com es pot pujar a Sant Jeroni, al cavall sols es pot pujar escalant..
Jo escalo perquè em sento lliure. M'alimento de la llibertat. Trenco la rutina. Comparteixo històries, amics i una miqueta de solitud. Busco el paisatge, la natura, el repte.. Sense oblidar els riscos ni prometre el cim però sense renunciar a l'intent.
Superar-se a si mateix en cos, ment i ànima.


En l'escalada es treballen casi tots els grups musculars del cos. Entre els seus beneficis es troben la resistència muscular, la resistència cardiovascular i la flexibilitat. Mentalment es desarrollen la capacitat de concentració i replantejament de límits. Es reforça la confiança en un mateix i en el companyerisme.

Baixada del Renaixement 2012

Per començar aquest bloc nou de trinca farem una petita reflexió sobre la travessa del dissabte passat.

Vaig començar a nadar ara farà uns 3 anys, tot coincidint amb treure'm el títol de socorrista aquàtica, i em va picar el cuquet. Em vaig adonar que si no tenia massa velocitat, si tenia bastant fons, podia estar-me molt estona nedant sense gaire esforç i realment em relaxava molt. No tinc massa constància i podia estar-me 3 mesos nedant entre 120 i 200 piscines 5 dies a la setmana i 4 mesos sense nadar pràcticament.. Fa dos anys trasetjant per la red, vaig trobar la Travessa del Renaixement però no vaig ser a temps d'apuntar-m'hi. Aixi faig les coses jo, impulsivament, no tenia ni idea de si jo seria capaç d'acabar-ho però quan alguna cosa em crida l'atenció d'aquesta manera ho he d'intentar.. Així que a l'any següent amb temps m'hi vaig apuntar. Vaig pensar que entrenaria bastant més del que havia entrenat l'any anterior però no va ser així degut a la feina.. Finalment vaig lesionar-me el turmell 1 setmana abans de la travessa però vaig decidir fer-la igual... La veritat es que no podia deixar-ho passar un any mes...

Vaig patir el que no te nom, a mitja travessa em van preguntar si hi tornaria a l'any següent i vaig dir un no rotund... Al finalitzar-la m'ho van tornar a  preguntar i la meva resposta va ser totalment contraria. El patiment s'havia convertit en una gran satisfacció, les meves condicions físiques no eren massa bones i les ganes d'abandonar a mitja travessa van ser moltes, però superar això es el que em fa sentir viva..

Aquest any les sensacións abans de posar-me a l'aigua eren molt mes bones, tenia mes entrenos a les esquenes i físicament em notava molt millor. Però com passa en aquests esports no tot depen de tu mateix, i aquest any el riu m'ha posat  a proba. El poc cabal i conseqüència la poca corrent i el vent en contra que va bufar van fer que el que per mi havia de ser mes senzill fos tot un repte un altre cop. Però com mes pateixo, mes disfruto al finalitzar-ho. 

"cuanto mas fuerte es el obstàculo, mas grande es la gloria que podremos alcanzar al vencerlo"

Tot això no seria possible sense el recolzament incondicional de la gent que m'envolta al fer aquestes "locures". La mama, el papa, la padrina, el tiet, Raül, Franc, i Pau que aquest any no hi va poder ser pero si l'any anterior. 

Finalment no vaig fer el temps esperat però l'any que ve tornaré a estar alli donant guerra!

La meva enhorabona a Xavi Mendez per atrevir-se a fer-la i pel temps que va fer, ets un crack!