La muntanya, muns pares em van ensenyar a estimar-la i poc a poc vaig anar aprenent a viure-la. La majoria de les meves passións les visc aquí. La satisfacció de fer cim no seria la mateixa sense el patiment que em suposa tot el trajecte.
"Viu la teva vida com si pugessis una muntanya. Ves mirant el cim, però el més important és admirar les coses belles del camí. Puja a poc a poc, ferm i gaudeix cada moment. Les vistes des del cim seran el regal perfecte desprès del viatge."
El cim més emocionant per mi va ser La Pica d'Estats 3143m, el cim mes alt de Catalunya, una ruta llarga que em va posar a proba però l'emoció va ser tal al fer cim que vaig arrencar a plorar com una nena petita.
L'escalada, i les vies ferrates suposen un gran repte, físic i psicològic. A vegades em pregunten si no tinc por quan estic penjada per aquelles parets i la veritat es que si que en tinc, però la supero i segueixo mirant amunt, pas a pas i em sento orgullosa de superar les pors.
El cavall bernat no va ser ni de bon troç la via més dificil que he fet, però psicologicament va ser molt dur i igual de gratificant.. Alli dalt només es pot pujar escalant i la sensació alli dalt es increíble.
La natació la vaig començar de ben petita, recordo que mentre molts nens ploraven per anar als cursets jo era la primera que volia saltar des de dalt del trampoli. M'agradava molt. A falta de piscina coberta sols nedava una mica els estius fins que vaig anar a viure a tarrgona i em vaig apuntar a la piscina. Quina depressió el primer dia en tocar l'aigua, a les 4 psicines no podia mes. Al cap d'una setmana ja en feia 60 cada dia fins avui, que els entrenos a l'aigua van entre 120 i 200 piscines.
Notar com treballen tots els músculs, controlar la respiració, sentir que les piscines cada cop costen mes per les que ja portes a les esquenes, i seguir.. Mentre soc a l'aigua no hi ha res mes, ni problemes, ni preocupacións..
Aixo em va portar a voler intentar fer la travessa del Renaixement 15700m increibles nedant pel riu que m'ha vist crèixer. Va ser tot un repte que vaig disfrutar i patir desde l'inici fins al final, tant que vaig repetir.
Correr em suposa un gran esforç. Aquest video resum molt be les sensacións de cualsevol que corre:
La meva cursa més dura sense dubte va ser la Cursa dels Bombers de Lleida. Estic acostumada ja a les curses de 10km, pero aquesta no era com les altres. No estava segura de poder acabar-la amb l'equip posat però gràcies als ànims de tots els companys i familia vaig acabar-la amb èxit. Vaig ser la única noia que la va fer amb l'equip.
La ilusió de la meva vida desde fa temps ha sigut ser bombera. I cuan vaig entrar de voluntària va ser un gran pas. Cada classe, cada pràctica, cada guàrdia, cada servei. He pogut conèixer i treballar amb companys increíbles i no ho canvio per res del mon... Espero poder dedicar-m'hi sempre.
Caiguda lliure, hidrospeed, rafting, puenting, bici i tot allò que em provoqui adrenalina em fa viure!
.jpg)
He estimat i he odiat. He admirat la felicitat. He conegut l'amor a través d'aquests ulls. He viscut grans moments. He lluitat amb esforç, sempre. He sobrevalorat els detalls. He dormit sota les estrelles. He nedat enmig les onades. He passat nits escoltant serrat. He somrigut al dolor. He negat la veritat. He fingit els defectes.He tancat els ulls i he desconectat. Però sobretot he viscut, estic vivint i seguiré vivint la vida al màxim.
