dimecres, 25 de juliol del 2012

Baixada del Renaixement 2012

Per començar aquest bloc nou de trinca farem una petita reflexió sobre la travessa del dissabte passat.
Vaig començar a nadar ara farà uns 3 anys, tot coincidint amb treure'm el títol de socorrista aquàtica, i em va picar el cuquet. Em vaig adonar que si no tenia massa velocitat, si tenia bastant fons, podia estar-me molt estona nedant sense gaire esforç i realment em relaxava molt. No tinc massa constància i podia estar-me 3 mesos nedant entre 120 i 200 piscines 5 dies a la setmana i 4 mesos sense nadar pràcticament.. Fa dos anys trasetjant per la red, vaig trobar la Travessa del Renaixement però no vaig ser a temps d'apuntar-m'hi. Aixi faig les coses jo, impulsivament, no tenia ni idea de si jo seria capaç d'acabar-ho però quan alguna cosa em crida l'atenció d'aquesta manera ho he d'intentar.. Així que a l'any següent amb temps m'hi vaig apuntar. Vaig pensar que entrenaria bastant més del que havia entrenat l'any anterior però no va ser així degut a la feina.. Finalment vaig lesionar-me el turmell 1 setmana abans de la travessa però vaig decidir fer-la igual... La veritat es que no podia deixar-ho passar un any mes...
Vaig patir el que no te nom, a mitja travessa em van preguntar si hi tornaria a l'any següent i vaig dir un no rotund... Al finalitzar-la m'ho van tornar a  preguntar i la meva resposta va ser totalment contraria. El patiment s'havia convertit en una gran satisfacció, les meves condicions físiques no eren massa bones i les ganes d'abandonar a mitja travessa van ser moltes, però superar això es el que em fa sentir viva..
Aquest any les sensacións abans de posar-me a l'aigua eren molt mes bones, tenia mes entrenos a les esquenes i físicament em notava molt millor. Però com passa en aquests esports no tot depen de tu mateix, i aquest any el riu m'ha posat  a proba. El poc cabal i conseqüència la poca corrent i el vent en contra que va bufar van fer que el que per mi havia de ser mes senzill fos tot un repte un altre cop. Però com mes pateixo, mes disfruto al finalitzar-ho. 
"cuanto mas fuerte es el obstàculo, mas grande es la gloria que podremos alcanzar al vencerlo"
Tot això no seria possible sense el recolzament incondicional de la gent que m'envolta al fer aquestes "locures". La mama, el papa, la padrina, el tiet, Raül, Franc, i Pau que aquest any no hi va poder ser pero si l'any anterior. 
Finalment no vaig fer el temps esperat però l'any que ve tornaré a estar alli donant guerra!
La meva enhorabona a Xavi Mendez per atrevir-se a fer-la i pel temps que va fer, ets un crack!






2 comentaris:

  1. tot lo que hem fas patir es proporcional a la satisfaccio de veure la teva felicitat.........t´estimo carinyo!!!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Aïda, tu saps més que ningú que els que estem "enverinats" pel patiment, l'esforç i la satisfacció de superar-nos a nosaltres mateixos sempre busquem reptes nous, i tu en això ets especialista!! Un petó

    ResponElimina